Anàlisi: Dragon Quest XI: Ecos d’un Passat Perdut (PS4, PC)

Dragon Quest XI per fi ha arribat a occident, però la saga ja porta entre nosaltres molt de temps. Fa vora 30 anys, Enix va desenvolupar el primer Dragon Quest. Amb un moviment estratègic de màrqueting per tal d’introduir els J-RPG en el mercat occidental, Nintendo va incitar al públic a fer-se amb el primer Dragon Quest (més conegut com a Dragon Warrior per problemes amb el copyright d’un joc de taula homónim) en el territori nord-americà amb la subscripció de la Nintendo Power, on a més a més un cop subscrit a part de poder gaudir del títol, et regalaven marxandatge i una petita guia.

Ha plogut molt d’ençà d’aquell dia. A territori europeu vam tenir la gran sort que ens arribés Dragon Quest VIII: El Periple del Rei Maleït com a primer joc de la saga, el que segons molts va esdevenir com el millor joc de la franquícia, com a mínim al dia d’avui.

 

 

Un passat perdut redescobert

Dragon Quest sempre tindrà seguidors i detractors, però una premissa és clara: la saga pecarà de continuista, però sempre serà excelsa amb els seus títols. Dragon Quest XI no n’és una excepció. La seva trama està plena de tòpics; un fill nouvingut dels reis de Dundrasil, un dels majors regnats d’Erdrea, resulta ser el Luminari, l’escollit per combatre al mal. Mordegon, liderant les forces del mal, decideix acabar amb el regne i amb el nadó, però aconsegueixen resguardar al nen, que creix en una petita vila al voltant del regne, aliè a tot el que esdevindrà en el seu futur més proper.

 

 

Com a la majoria de títols de la saga, en aquest periple el nostre heroi coneixerà a una sèrie de personatges amb els quals establirà una relació i hi crearà vincles per salvar la humanitat. Tant les seves personalitats  com els seus oficis recordaran a altres personatges d’anteriors entregues. Però està fet de forma intencionada? Absolutament. El joc fa al·legoria als 30 anys de la saga, i per si no acabem d’entendre les semblances, ho descobrirem al final real del joc.

Sí, he dit “final real” perquè el joc és llarg. Compta amb dos actes i un post-game que inclourà dos actes més. És a dir, el títol té quatre actes reals. Un joc que ens pot donar mínimament unes 70 hores, que tranquil·lament poden ser-ne 140 per als més apassionats. Tindrem molta feina a fer, com per exemple les missions secundàries que, tot i no ser massa innovadores, se’ns faran simpàtiques.

També comptarem una vegada més amb el Casino (podrem trobar-lo a Port Valor i a Octagonia) i els seus minijocs. Com a novetat, hi ha les curses de cavalls de Galiópolis i la forja. Així doncs, podrem crear, armes, armadures i accessoris mitjançant les acampades que trobarem en el nostre camí, on hi haurà un minijoc que ens farà farmejar amb materials que constantment descobrirem als diferents punts blaus brillants de moltes travessies.

 

 

Clàssic, però reimaginat

El món d’Erdrea comprèn diverses regions, constituint un fals món obert que li escau molt bé el títol, guiant-nos i deixant-nos perdre a la vegada gràcies a diversos enemics per escalar, saltar o volar per les diferents parts del plànol. Així mateix, anirem trobant materials poc comuns o cofres amb ítems o armes úniques. Els enemics voltaran pel mapa fent-se visibles en tot moment en comptes del típic spamming de les anteriors entregues. Aquesta vegada gaudirem d’un renovat sistema de batalles, donant-nos l’opció d’introduir gambits sobre els nostres companys d’armes o bé a nosaltres mateixos.

Malauradament la dificultat del joc no és massa elevada, almenys fins al post-game, on s’elevarà d’una manera molt substancial. De totes maneres, serà un passeig si estem per sobre del nivell mitjà. Per sort, els creadors del títol han incorporat el mode draconià, on hi haurà certes prohibicions que faran força més complicada l’aventura. Per exemple, no podrem fugir de les lluites, els personatges tindran vergonya i a vegades no efectuaran els seus atacs, etc. Malgrat tot, acaba sent una dificultat molt artificial que no acabarà de satisfer a qui busqui de veritat un repte.

 

Un dels millors Dream Teams dels J-RPG

Hem de mencionar de forma obligada la banda sonora composta pel mític Koichi Sugiyama, col·laborador des de l’inici de la saga i que, una vegada més, batuta en mà i dirigint la Tokyo Metropolitan Symphony Orchestra, ens reinterpretarà els temes més icònics i d’altres de nous. Amb la senzillesa i els moments emblemàtics que el caracteritzen, Sugiyama, conegut per ser el primer compositor que va instaurar les orquestres en un videojoc, torna a triomfar amb la seva música.

No obstant això, Sugiyama no és l’única persona que es manté al peu del canó. Akira Toriyama i el seu estudi (Bird Studio) segueixen dissenyant tant els personatges com el món ambient de la saga. Per descomptat, no podriem parlar d’un Dragon Quest sense el seu creador Yuji Horii.

En definitiva, Dragon Quest XI és un videojoc que enamorarà a parts iguals tant als seguidors més puristes de la saga com als més nous, absorbint-nos amb la seva narrativa i convertint-nos en els salvadors que el món d’Erdrea necessita.

 

 

• Una narrativa encisadora que ens farà voler finalitzar el joc i aconseguir la seva totalitat.
• Una banda sonora màgica.
• Un disseny artístic de luxe.

 

 

• La seva longitud farà enrere a segons quin tipus de jugador/a i no voldrà continuar.
• El Casino desesperarà a molts jugadors/es.