Anàlisi: Jon Shafer’s At the Gates (PC)

At the Gates és un joc indie d’estratègia per torns dins del subgènere conegut com a 4X (exploració, expansió, explotació i exterminació). La seva idea i desenvolupament general van a càrrec de Jon Shafer, un dels principals responsables de Civilization V, que ha volgut plasmar en aquest joc conceptes i mecàniques allunyades de la filosofia i estil habituals d’un Civilization. Després d’una exitosa campanya a Kickstarter el passat 2013 va aconseguir els fons necessaris per fundar el modest segell de Conifer Games i fer realitat la seva visió. At the Gates arriba amb un retard considerable donades les limitacions de l’equip de desenvolupament, però finalment i des del passat 29 de gener és ja una realitat que podem adquirir en format digital tant a la pàgina del joc (versió sense DRM) com a través de Steam.

 

At the Gates ens transporta als darrers anys de l’Imperi Romà, posant-nos al control d’una de les tribus bàrbares que, aprofitant el declivi de Roma, en van provocar la seva caiguda final. Començant pels Gots però podent desbloquejar també altres tribus com els Huns o els Eslaus (cadascun amb característiques pròpies), haurem de gestionar una tribu nòmada fins convertir-la en una proesa econòmica o militar capaç de donar el cop final a Roma. Al Tecnològic hem tingut l’oportunitat de provar-lo i volem aquí compartir la nostra valoració personal.

 

Civilization al cor, però aportant idees pròpies

Qualsevol jugador de Civilization se sentirà com a casa al cap d’uns pocs torns d’emprendre la primera partida d’At the Gates: El mapa hexagonal, les unitats, punts de moviment, recursos distribuïts pel mapa, desenvolupament científic, sistema de combat… En els fonaments, hi trobem un plantejament clàssic amb el qual ens serà senzill familiaritzar-nos. Però At the Gates no es conforma a ser la versió indie de Civilization i ve carregat de les seves pròpies idees, que el doten d’un estil únic aportant interessants innovacions dins el gènere.

 

 

La primera diferència que salta a la vista és la naturalesa “nòmada” de la nostra tribu. No, aquí no es tracta de construir ciutats per tot el mapa i arrambar el màxim de territori possible. Disposem en canvi d’un únic assentament que, això sí, té la capacitat de desplaçar-se en qualsevol moment pel mapa, com una unitat més. Aquesta és una de les claus que donen aire fresc al joc: La majoria de recursos són finits i rarament els tindrem tots a l’abast, obligant-nos a moure’ns sovint per poder avançar. No serà fins cap a finals de la partida que podrem establir un imperi permanent i generar estructures que explotin recursos de forma més estable. Mentrestant, serem un simple assentament temporal obligat a moure’s pel territori a la recerca de vivers i materials que esgotarem al cap d’uns torns. Haurem d’aprendre a especialitzar-nos, aprofitar les oportunitats i comerciar durant la fase embrionària de la nostra tribu.

 

No serà aquesta l’única adversitat a At the Gates: El clima hi juga també un paper d’allò més important. El joc distingeix entre torns càlids (on podrem enviar les nostres unitats a recol·lectar recursos) i torns d’hivern, on haurem de sobreviure al fred i manca d’aliments. Caldrà doncs aprofitar l’estiu  per omplir el magatzem de recursos si no volem passar gana a l’hivern.

 

 

Els Clans, un concepte diferent d’unitats

A At the Gates, les unitats no es “construeixen” o entrenen en funció de les necessitats de la nostra colònia. La fama i capacitat del nostre petit imperi portàtil anirà atraient durant el decurs de la partida tot un seguit de Clans disposats a unir-se a la nostra causa. No tenim cap mena de control sobre qui entrarà per les nostres portes: Cada família té la seva pròpia personalitat i característiques, generades aleatòriament i que afecten en gran mesura les funcions que podrà desenvolupar dins del nostre assentament. Tot Clan arriba amb dues característiques de personalitat especials (per exemple, sociable, aventurer, agressiu, covard, etc.).

 

A cada clan li podrem assignar a més una Disciplina (família de professions) i Professió específiques. En alguns casos ens vindran ja especialitzats, i en d’altres seran un full en blanc. Podem canviar en qualsevol moment tant la Disciplina com Professió d’un Clan, havent d’invertir una certa quantitat de torns per aconseguir-ho. Un cop assignada la professió, el Clan podrà exercir-la, guanyant punts d’experiència que milloraran el seu rendiment. Val a dir que algunes professions (com la de ferrer o forner) es realitzen dins l’assentament, i d’altres professions (com les de caçador, arquer o granger) requeriran desplaçar el Clan fora de l’assentament.

 

 

Però els Clans són molt més que simples unitats a les quals poder entrenar. Tindran preferències, desitjos i característiques pròpies que no podrem de cap manera controlar. A vegades, ens demanaran algun favor (com per exemple, donar-los una professió específica). Podem decidir fer-los cas o ignorar-los. Però compte! Si no cuidem el seu benestar, a més de causar-los infelicitat (i pèrdua de productivitat en conseqüència), potser generarem algun conflicte…A vegades sorgiran disputes entre Clans i ens tocarà posar pau d’una forma o altra. No és un tema trivial: Els clans són la nostra principal font de recursos. Quan depenem de les seves habilitats per gestionar els nostre assentament, premiar-ne un o castigar-ne un altre pot tenir un gran impacte en la partida. De tant en tant ens tocarà adoptar mesures dràstiques que ens obligaran a canviar completament l’estratègia actual de cara a mantenir la pau entre famílies.

 

La cosa es torna realment complicada quan, lluny de poder planificar l’estratègia a seguir fins a la victòria del nostre imperi, ens veiem en canvi abocats a gestionar l’aleatorietat imposada pels clans que van entrant a la nostra tribu, els seus desitjos i les seves trifulgues. Malgrat ser els líders i gaudir de poder absolut dins la nostra tribu, ens trobarem en la pràctica sotmesos als perfils i voluntats dels nostres súbdits. Això dota d’At the Gates d’una mena de toc  survival, on cada partida serà una experiència totalment diferent i on no podrem en cap cas tenir la paella pel mànec. Planificar és missió impossible a At the Gates, haurem d’acostumar-nos a viure d’allò que tenim a mà, procurant assignar els Clans de la forma més adequada i en funció del que hi ha a l’entorn.

 

A les portes de ser un gran joc

L’estil visual d’At the Gates és realment original, amb un art que en certa manera fa pensar que ens trobem jugant sobre un mapa pintat a un llenç antic. Es nota per això que, fora d’aquesta premissa bàsica no s’han destinat massa esforços als detalls: El mapa es torna a vegades confús, principalment pel que respecta a les unitats, que són difícilment distingibles unes de les altres. Aquesta frescor inicial es veu doncs aviat esborronada per la monotonia i manca d’elements visuals clars, amb detalls més ressaltats i animacions que donin més dinàmica al conjunt.

 

Afortunadament, aquestes limitacions gràfiques es veuen compensades amb un sistema d’ajuda realment notable: Aturant el ratolí sobre qualsevol objecte (casella, unitats, descripcions, etc) tindrem sempre a la vista una petita finestra desplegable amb la informació rellevant. Totes aquestes descripcions disposen a més d’ajuda contextual integrada, oferint tota mena de descripció i informacions dels elements claus del joc en un sistema d’hipervincles realment intuïtiu i útil. Tractant-se d’un joc complex i amb moltíssims elements a tenir en compte, s’agraeix el nivell de detall quant a ajuda.

 

 

La resta de la interfície és força plana i, en general, poc treballada. Això es fa notar també en altres aspectes del joc: Les altres civilitzacions no semblen tenir cap mena d’interès diplomàtic o militar en nosaltres. Sí, se’ls pot declarar la guerra o formar-hi una aliança, però no hi ha cap incentiu per fer-ho fora del de desbloquejar la civilització en qüestió per jugar-hi en una altra partida. Tampoc hi ha cap efecte en la religió fora del fet de poder tenir-ne una, i el comerç es limita a una caravana que es presenta de tant en tant al campament. A vegades sentirem sons de moviment i batalla, però no podrem veure cap animació o indicació visual del que està passant, fins i tot quan és algun dels nostres clans qui està sent atacat.

 

És observant aquests apartats, juntament amb les poques opcions i definició a la resta de la interfície, on ens adonem que At the Gates ha invertit poc en el desenvolupament d’aspectes secundaris del joc més enllà de la seva idea general, deixant-los potser per futures actualitzacions. El mateix es pot dir del seu so, amb música inexistent i efectes sonors escassos i de qualitat poc més que acceptable.